http://www.madrimasd.org/blogs/salud_publica/2008/03/28/87621
http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/druginfo/meds/a601177-es.html
http://pathmicro.med.sc.edu/spanish-virology/spanish-chapter10-3.htm
http://www.postpoliomexico.org/BiologiaVirusPolio/biologiaviruspolio.html
http://www.scielo.cl/scielo.php?pid=S0716-10182007000300017&script=sci_arttext
Article sobre la vacuna contra la polio:
http://www.anima.org.ar/movimientos/campanas/antiviviseccion/articulos/vacuna-antipolio.html
Ja he comentat que la introducció de la vacuna va ser molt significativa en l’erradicació de la malaltia. Els periodes de vacunació van des dels 2 mesos fins als 6 anys (quatre tomes).
L’administració de la vacuna té dues versions: IPV i OPV
–IPV : vacuna innactiva de la polio que s’administra via injecció.
–OPV : vacuna oral contra la polio (és millor per a previndre la transmissió a altres persones) , però per algunes persones (una de cada 2,4 millones de persones ) l’aplicació produeix poliomelitis.
Hi ha alguns casos en què la vacunació no és recomanable:
*Qualsevol persona que haja experimentat una reacció al·lèrgica d’avant front a antibiòtics com la neomicina, estreptomicina o polimixina B (IPV)
* Persones amb sistemes immunitaris debilitats (no aplicar OPV i esperar a la recuparació per a administrar IPV )
*Persones que tenen càncer o VIH ( no subministrar OPV)
El mode de transmissió del virus de la polio es dóna via fecal-oral ( també per disseminació farígia). Generalment, com a conseqüència d’una higiene inadequada, o de la injestió d’aliments i agua infectats. El grau màxim de contagi s’assoleix immediatament abans que es presenten els símtomes i poc després que apareguen , amb un període d’incubació d’entre 7 a 14 dies.
Destaca com a grup de risc els bebés i els xiquets menuts.
Tot i la erradicació de la malatia en els països desenvolupats a partir de mitjans de la dècada de 1950, per la introducció de la vacuna; encara poden aparèixer casos a causa de la importació o per cepes de virus vacunals. Pel que fa als països pobres que no es poden permetre les vacunes, encara persisteix la poliomelitis.
Enllaç relacionat amb l’entrada «transmissió» :
Els poliovirus penentren a l’organisme per via oral, es multipliquen en la faringe i en el tracte gastrointestinal de l’hoste; i es diseminen cap als ganglis. En una xicoteta proporció desl casos (1%), es propaga cap al sistema nerviós cenral produint uan paràlisi flaccida aguda quan el virus afecta a les neurones localitzades en els centres motors de la medul·la espinal.
-Símptomes:
El 90% dels casos són infeccions assintomàtiques o únicament febra.
El 10% dels malalts presenten un quadre lleu de síntomes (febre, malestar general, nàusies i vòmits).
L’1% dels quadres infecciosos cursen amb meningiti asèptica.
Durant la replicació del RNA es produeixen errors que no poden ser subsanats pels enzims cel.lulars. Aquests són diferències o mutacions, de vegades imperceptibles. Però si aquestes mutacions són més importants i poden donar a diferents tipus dins la mateixa espècie, com és el cas del poliovirus ( tipus I, tipus II i tipus III ). La diferència rau en les proteïnes de la nucleocàpside, fins al punt que anticossos neutralitzants per a un tipus no actuen front als altres dos. El tipus I és el que més freqüentment provoca epidèmies.
Donat que la nucleocàpside no té lípids els VP són resistents a solvents lipídics com l’èter. A més són estables en medis molt àcids ( estòmac ) i soporten temperatures pròximes als 50 ºC. Aquestes característiques afavoreixen la transmissió dels poliovirus a través de l’aigua i dels aliments. En conclusió, són uns agents infecciosos molt ben dissenyats per a permanèixer fòra dels organismes hostes i sobreviure.
Els virus, com ja sabeu, són incapaços de reproduir-se per sí sols. Necessiten part de la maquinària de les cèl·lules que infecten.
El VP, només infecta a humans, i de manera experimetal també a alguns primats (és a dir, presenta trofisme cel.lular). I només aquelles cèl·lules que presenten el receptor adequat seran sensibles a ser infectades; es tracta de les cèl·lules de sistema nerviós central. S’uneix als seus receptors i queda adherit a la seua membrana, aquesta el rodeja formant una vesícula anomenada endosoma. Així el virus entra dins de la cèl.lula , una vegada en el citoplasma el contigut enzimàtic de l’endosoma degrada les proteases de la nucleocàpside, alliberant el RNA viral.
L’RNA víric s’introdueix en un ribosoma cel.lular per tal de començar la seua replicació; ja que presenta capacitat de replicar-se i d’actuar com a segon missatger. La traducció origina una poliproteïna que serà la precurssora de les proteïnes víriques; proteïnes estructurals del virió i d’altres necessàries per a la replicació viral i la inhibició dels components cel.lulars. Com per exemple, l’RNA polimerasa vírica la funció de la qual és que cada molècula de RNA positiu víric es copie a una cadena de RNA negatiu que serà utilitzat com a motlle per a sintetitzar noves cadenes de RNA positiu; generant noves còpies gairebé indèntiques al genoma víric original.
Per altra banda, les proteïnes estructurals formen la nucleocàpsie; a continuació entra l’ RNA nou. Formant-se així nous virirons, aquests es van acumulant en el citoplasma de la cèl.lula fins que es trenca i són alliberats a l’esterior com a partícules infeccioses.
La nucleocàpside dota de morfologia externa, icosaèdrica, a la partícula vírica i protegeix el genoma contingut a l’interior.
Està formada per quatre tipus de proteïnes, una interna (VP4) unida per enllaç covalent a l’extrem 5′ del genoma, i tres externes (VP1, VP2 i VP3). Aquestes proteïnes faciliten l’adhesió de la partícula vírica a la membrana d’altres cèl.lules. Així, en la superfície del virió hi ha zones que sobreeixen i s’encarreguen d’activar la resposta immune. Altres zones on s’uniran els anticossos específics i, finalment zones deprimides per on el virus interacciona amb el receptor cel.lular ( que és una immonoglubulina, Ig, del sistema nerviós central).
A més, com que la nucleocàpside no presenta lípids en la seua composició, els poliovirus són resistents a l’acció de solvents lipídics com l’éter.
El genoma està constituït per una molècula d’RNA de 7’4 a 58’8 kb i de polaritat positiva; és a dir, que pot actuar com a mRNA. El 90 % del genoma codifica una única proteïna, que posteriorment serà fragmentada per una sèrie d’enzims anomenats, proteases. Obtenint així, vàries proteïnes víriques.
La resta del genoma no origina proteïnes (ja que és no codificant ) però si intervé en la replicació viral.
Genoma poliovirus
El genoma es replica gràcies a l’acció d’una RNA polimerasa vírica; així, a partir de la molècula (una sola cadena ) d’ RNA positiu es genera la cadena complementària, que serà RNA negativa i per tant, serà emprada com a motlle per a tornar a sintetitzar una nova cadena RNA positiva.
Aquest procés es repeteix durant tot el temps que la infecció està activa.
