El caràcter epidèmic de la polio va ser confirmat en 1907 per Vickmann. A continuaxió s’inicià l’estudi detallat del virus causal, amb les experiències en 1909 de Flexner, Lewis, Landsteiner i Popper, mitjançant la inoculació de suspensions de medul.la espinal humana en mones, que representaren un quadre típic d’una paràlisi flàccida, confirmant la capacitat de transmissió del procès.
Els progressos continuaren de manera lenta fins a l’important descobriment en 1949 de Enders, Weller i Robbins, que els polio virus podien propagar-se in vitro en cultius de teixits embrionaris humans d’origen no nerviós i en 1950, de l’acció citopatogènica del virus sobre les cèl.lules cunltivades in vitro .
Aquests descobriments permeteren el desenvolupament de vacunes amb virus innactiu de Salk (per via subcutània) i de virus atenuat de Sabin (oral).
Bodian fou el primer en raconèixer que hi havia tres serotips deferents del pilovirus. En 1954, durant la gran epidèmia de Toronto, en un estudi sobre més de 800 casos de poliomelitis fou possible separar els tres tipus: el tipus I Brunhilde, el tipus II Lansing i el tipus III León; els quals tenen una immunitat creuda parcial, predominant, sobre la resta el tipus I.


